L'Endemà Informa: Acaba un gran COS07

Ja està... els aficionats al teatre gestual i al mim haurem d'esperar 360 dies més per poder gaudir del proper COS... Amb tot, els espectacles que han ocupat els principals indrets culturals de Reus aquesta setmana han estat a l'altura del que demana el públic i del que exigeix un festival que ja duu 10 edicions i que cada any millora i es reinventa.

Era complicat oferir un millor homenatge a Marcel Marceau. El teatre de màsqueres alemanyes de dissabte a la nit al Fortuny va ser la cirereta d'un pastís amanit amb la companyia rusa Derevo el divendres al Bartrina. A destacar: Paul Leni, Deja Donné, Au mens i Yllana. Però el més espectacular de tot han estat els festivals de carrer que, tot i ser pocs, han mobilitzat grans quantitats d'espectadors. Reus ha tornat a demostrar que és una ciutat culturalment molt activa i preparada per assolir i acollir festivals complicats a nivell de públic com el COS.

Per l'any vinent caldrà millorar el programa... no perquè aquest any hagi estat un mal any... ans al contrari... però la gent de Reus té ganes de COS... i això només es mantindrà si cada any el nivell augmenta... per molt complicat que sigui. En aquesta línia, Lluís Graells, programador del festival, va declarar a l'Endemà que ja s'està treballant per la 11ena edició, el COS08.

L'Endemà Informa: Sergi Belbel celebra els seus 20 anys de director amb una "pel·lícula"

A la Toscana és la nova obra del cèlebre dramaturg català Sergi Belbel. Sota la seva direcció hi tornem a trobar a Jordi Boixaderas i Lluís Solé, dos dels actors de moda a Catalunya gràcies a la seva participació en diferents serials televisius i que ja havien treballat amb Belbel al Mètode Grönholm de Jordi Galceràn. Però aquest cop Belbel tortura desenfrenadament a Boixaderas sense la clau d'humor de la darrera obra... Això sí, ho fa en un marc gairebé cinematogràfic, una obra desgloçada en infinitat d'escenes breus en les que varia completament el decorat, la il·luminació, les textures, els colors i fins i tot les parets... una autèntica coreografia mecànica i tècnica dirigida a la perfecció per un dels grans del teatre català.

A la Toscana és una obra que parla de la crisi dels 40 anys, la renúncia a la vida i l'espera de la mort, les pors interiors i eternes de l'ésser humà i el desamor. És un cant a la vida, però també un cant a la destrucció de les relacions matrimonials. Una meravellosa descripció del que és i pot arribar a ser l'amor. Direcció meravellosa... text meravellos... actors meravellosos? Doncs no. Boixaderas decep després de les seves actuacions a Fi de Partida i El Mètode Grönholm i Lluís Solés està mal aprofitat...

Amb tot, l'obra és un autèntica joia teatral. Omple tots els sentits de l'espectador i el commou i el fereix en tots i cadascún dels moments àlgids del text (que en són uns quants).

Fitxa Tècnica:

Autor i direcció: Sergi Belbel . Intèrprets: Jordi Boixaderas, Lluïsa Castell, Cristina Plazas, Lluís Soler . Disseny d’escenografia: Max Glaenzel, amb la col·laboració d’Estel Cristià . Disseny de vestuari: Montse Amenós . Disseny d’il·luminació: Kiko Planas (aai) . Música: Albert Guinovart . Disseny de so: José A. Gutiérrez . Caracterització: Toni Santos . Ajudanta de direcció: Cristina Clemente . Producció: Teatre Nacional de Catalunya

El protagonista d'A la Toscana és Marc (Jordi Boixaderas), un home que pateix una crisi sentimental amb la seva parella, la Joana (Cristina Plazas) tot i viure en una situació professional envejable. El seu amic Jaume (Lluis Soler) amaga un secret inconfessable i la Marta (Lluïsa Castells) és una doctora que vol ajudar la parella a sortir de la crisi. Tots quatre formen un mosaic de la humanitat contemporània, amb les seves pors i esperances, els seus conflictes i desitjos mai realitzats.